Com dos estranys



Com dos amants,
havien quedat per separat en anar junts al cinema. Allí es
trobarien. Era una nit gelada de novembre i ell havia fet prompte uns
minuts. Tenia ganes de veure la pel·lícula i se sentia feliç per
veure a la seua estimada. Mai no havien estat tots dos, a soles, en
una sala de projeccions. Prompte arribà ella, amb la seua gràcia,
tapada fins al coll per una palestina i amb un somriure lluminós al
seu rostre.

Encara era prompte
i podien fer, junts, un cigarret ans d’entrar a la sala. Ella volia
pagar-ho tot, entrades, beguda, rosetes… sabia de la mala situació
econòmica del seu amant i no l’importava gens el convidar-lo. Els
cartells gegants de grans produccions ho observaven tot des d’allà
dalt dels murs.

No hi havia ningú
a la sala i, poc ans de començar el film, van entrar varies parelles
més, tal volta amant refugiats en habitacles obscur on dir i fer-se
obscenitats. Les llums s’apaguen i sense anuncis ni publicitat la
pel·lícula donà els títols dels crèdits; a poc a poc el film
avança i va perdent interès, el seu argument és fluix, els diàlegs
ridículs i l’escenografia està descontextualitzada, la música,
sens dubte, és allò que es podria salvar d’aquesta amalgama
d’errors que porta per substantiu: pel·lícula.

Els crèdits de
l’epíleg apareixen sobre la pantalla i les llums, a poc a poc, van
il·luminant la sala. Ella s’alçà de pressa, no volia continuar en
aquella sala, prompte es ficà l’abric i es disposà a anar-se’n;
ell, per banda, encara continuava assegut a la seua butaca, li agrada
recapacitar i escoltar la música final, per adonar-se’n que allò
que estava veient era tan sols una pel·lícula i que ha de tornar al
món real.

Finalment, tots dos
ixen de la sala, entre bufades de fred i mirades de fascinació, els
dos amants es miren i diuen a l’uníson: quina pel·lícula més
roïna! Ella treu un cigarret de la bossa i comença a camejar,
apressa, a un ritme molt més accelerat del que pertany a una parella
que acaba de sortir del cinema. Ell li’n demana un cigarret per
lligar-se’l, però ella se’l nega per que és massa tard i ha
d’agafar el metro.

Durant el trajecte
fins a la boca del metro, els dos amants quasi no es dirigeixen la
paraula, sembla que la pel·lícula no els ha deixat un bon sabor de
boca i no saben què dir-se. Poc ans d’entrar-hi, ella s’atura per
buscar foc i encendre el cigarret…però fa tard per arribar al
metro!

Tots dos hi entren,
encara queden un parell de metros per passar, ella trau el seu
bitllet i ell se’n cola darrere d’ella. Va ser un acte reflex ja que
no anaven al mateix destí i no podria sortir de l’entramat de vies
subterrànies. Un metro esperava en l’estació, porta el cartell de
la direcció on ell s’ha de dirigir i ella, sense pensar-s’ho,
l’espenta i li diu que puge, se n’oblida del bes i ell fuig cap al
vagó.

Assegut al vagó,
tot sol i encara en la porta oberta, l’amant recorda que no li agrada
el metro, i molt menys la situació de viatjar a soles quan la seua
estimada encara continuava a l’andana, esperant l’arribada del seu
metro.

Ella el mirava des
de fora, somrient; ell, des de dins, estava seriós i pàl·lid, no
pareixia que foren amants, cadascun pel seu lloc quasi sense
parlar-se des que van sortir del cinema. Ella se’l mira, somriu, i li
ixen belles paraules sense a penes so, ell no ho comprèn. S’ho
repeteix i ho confirma amb el cap, retornant-li l’estima però, en
realitat, pensa que són paraules dutes pel vent que no han arribat
al seu interior. Jo aquí, dins, i tu, allí, fora, deu metres que
pareixen no tinguen fi.

Les portes del vagó
es tanquen, el metro avança i tant un com l’altre es giren capficats
en els seus pensaments, com dos estranys que no han arribat a
conèixer-se, com dos amants llunyans que no s’han adonat encara que
un no pot viure sense l’altre, i a l’inrevés.



1 comentari

solitari


De nou un dia que comença; sona el despertador i em note igual de cansat que quan em vaig gitar però amb una sensació diferent, havia dormit prou hores però el cap encara es trobava descolocat, necessitava unes hores més de llit, em trobava apàtic.

Camine sobre la bicicleta veient la música sonant i els cotxes circulant depresa, molt més jo, però no tinc pressa per arribar enlloc. Avui hi ha més trànsit del normal al carril bici, serà, tal volta, perquè arribe a hora a classe.

Passen les hores assegut en aquella cadira de fusta callat, molt més del que esperen de mi, per fi les classes acaben, minuts d’amistat entre rises i burles; també alguna desconsideració pictòrica cap a una des obres més influents del segle XX. Besets i somriures a una persona cada vegada més important, se’n va, una criatura acabada de naixtre l’espera per vore-la per primera vegada.

Ja a casa, després d’un plat inabastable de pasta, faig una partida al solitari sense aconseguir-la; intente dormir en uns intents frustrats i decidisc anar-me’n soles a gaudir d’una exposició metafísica, podria haver acompanyat a uns amics que em trobe pel camí a una altra de dibuixos expressionistes però preferisc viatjar soles, m’apetia, ho necessitava.

De nou el vent fresc de la velocitat d’un vehicle a motor humà m'assalta la cara i em refresca els sentits, els arbres volen i els pardalets em donen vida.

Unes hores després arribe a casa, decidisc estudiar per als vinents exàmens que ja es troben més pròxims. La concentració és pràcticament nul·la; els ulls me pesen degut al cansanci acumulat d’estos dies, m’adorm en el seient d’estudi. Desperte i menge una vegada més, la sopa premeditada es dissol per una altra més amena i fàcil de cuinar.

Decidisc estudiar una altra vegada, la concentració augmenta i sembla que avançaré una mica però ans, envie un missatge expressant la meua desconsideració i la meua solitud, no trobe resposta.

Uns instants més front als apunts, minuts i minuts que passen sense a penes rebre informació nova. Em desespere un poc i vacil·le entre dormir, o seguir lamentant-me del dia d’avui. No faig res de les dues coses, escolte música mentre escric un missatge divagant sobre els meus pensament. L’harmonia i els ritmes sonors em fan recordar a una grata visita una nit d’estudi de l’any passat. Un bon amic necessitava de veure’m en la seua visita a la ciutat. S’ho agraïsc.

Per fi arriba la resposta al missatge, els ulls s’acoloren i s’emborronen. Sensació agradolça. No et preokupes x res dimoniet meu, k no passa res. dma serà 1 dia millor. Segur que sí bruixeta, segur. Lleu desplaçament de felicitat.

[A aquells dies en que, sinse saber-ho molt bé perquè

te trobes trist i apagat mentalment

quan, de sobte, una personeta et diu que t’estima

sense pronuciar paraula,

i somrius.]


[@more@]



2s comentaris

dos poemes

 

COM ERA II

Les teues penes eren les meues penes,

les meues, teues. 

Si no estaves tu contenta,

jo no ho estava. 

 

DEBILITATS

 No en tenies cap,

jo només una,

que estimava. 

 

Bertolt Bercht

Augsburg 1898 – Berlín 1956 

 

 

[@more@]



Comentaris tancats a dos poemes

pensaments d’una nit clara i estrellada

 

JAÇ

Carícies tendres i suaus,

silencis harmoniosos i excitants,

paraules plenes de sentiment i veritat

i, sobretot, estima i dolçor que emanen els teus ulls.

 

[@more@]

Comentaris tancats a pensaments d’una nit clara i estrellada

pensaments d’una nit clara i estrellada

 

JAÇ

Carícies tendres i suaus,

 

paraules plenes de sentiment,

silencis harmoniosos i excitants

i, sobretot, estima i dolçor que emanen els teus ulls. 

[@more@]

Comentaris tancats a pensaments d’una nit clara i estrellada

pensaments d’un matí que amaneix plutjós

 

LLIT

Falta de mantes,

poquet de hueco,

sorolls intermitents i irritants

i, sobretot, esquena i negació de la tendresa del dia.

 

Pos vaia. 

[@more@]

Comentaris tancats a pensaments d’un matí que amaneix plutjós

poema III

 
A Joan Brossa
 
 
Punts suspensius
formant un sonet.

[@more@]

Comentaris tancats a poema III

Cloenda

Ho deixe. Plegue.

No sé què més podria dir, de manera que abandone l'aphönic, el bloc "de tota la vida".

Estic cansat, d'alguna manera. Tinc altres projectes al cap, però pense que la "via aphönica" està esgotada per a mi. He parlat de tantes coses, i me'n queden tantes de què parlar… que ja no escriuré res més a l'aphönic.

El deixe en bones mans. A reveure.

[@more@]

3s comentaris

El món dels blocs

Ja fa tres anys i mig que encetàrem l'aphönic. No teníem cap objectiu concret en eixe moment: només crear un bloc entre un grup d'amics, i aguardar a veure què eixia de tot allò. Els resultats no han sigut tan roïns, no? Encara seguim vius, i pense que potser formem un dels blocs més veternas de lamevaweb.info, després bloc.cat, després bloc.cat.

Però sense una meta ben fixada, tots hem sigut prou irregulars. Hi ha hagut moments en què no se sabia de què anava el bloc, i setmanes entregues sense notícies dels seus autors. I això ja no està tan bé.

Si ho penseu, bona part dels blocs que naixen (i cada volta en naixen més) no sap quin és el seu objectiu. Com a conseqüència, no són pocs els que deixen de funcionar al poc temps, de manera que els servidors estan plens de blocs on ningú escriu. I això tampoc és bo.

Moltes voltes he imaginat que controle un servidor de blocs. Normalment donar-se d'alta és fàcil: pots crear el teu bloc en uns minuts i sense elaborar un projecte ni res d'això. El meu servidor no seria així. Els qui vulgueren tenir-hi un bloc hauríen d'escriure'm explicant-me quins temes tractaria (política, història, cinema, literatura, jocs, el que fóra!) i amb quina freqüència estarien disposats a publicar. També, per què no, dient si el bloc naixeria amb data de caducitat o no. Jo crearia els blocs d'aquells projectes que més m'agradaren, formant una comunitat activa i interessant que poguera servir de punt de referència.

Lamentablement, no dispose del temps, dels recursos ni dels coneixements necessaris per a tot això.

És com qui vol tenir una llibreria on només es venguen bons llibres, o com qui vol obrir un cinema on només es projecten bones pel·lícules. Però què bonic seria si fos realitat.

Algú ha somiat mai alguna cosa pareguda?

[@more@]

1 comentari

el sant gaitano dels anoués

Se subastan las obras de rehabilitación de la ermita de San Cayetano

      18 Septiembre 2007.

Ermita San Cayetano
El Alcalde de Crevillent ha informado que va a sacar a licitación el pliego de condiciones para la adjudicación por subasta pública de las obras de rehabilitación de la ermita de San Cayetano, proyecto que ha recibido una subvención de la Diputación Provincial de Alicante.
En la Comisión de Obras que se celebrará mañana martes 18 de septiembre se dictaminará favorablemente el pliego de condiciones, que posteriormente será aprobado por el pleno y tras su exposición pública en el BOP se adjudicarán las obras mediante subasta pública.
El proyecto consistirá en el acondicionamiento , reforzamiento y mejora de la ermita de San Cayetano, unas ruinas que se encuentran en el Parque de Montaña San Cayetano, en plena sierra de la localidad, de finales del siglo XVIII, aunque la original puede datar de finales del XVII o principios del XVIII.
El Ayuntamiento solicitó subvención para un coste de obra de 119.592,61 euros y unos honorarios técnicos del arquitecto Juan Mª Boix de 10.508 euros . La subvención concedida es de 16.320 euros.
En octubre del próximo año tendrá que estar terminada la obra de rehabilitación de la ermita de San Cayetano y certificada su ejecución ante el organismo provincial para recibir la subvención.

Fuente: Ayuntamiento

—————————————————————–

Què bé no?, podríem pensar. Van a restaurar unes antigues ruïnes d'una ermita enmig d'un paratge natural. Doncs no. Ja sabem com són les restauracions de l'ajuntament de Crevillent, algo així com ficar-li una passada de calç i sorra per a que quede el més bonica possible. Crec que axò no és una restauració, és una neteja de cara i, per consiguient, una neteja de cervells i de consciències. Ells ho saben molt bé que és així, per això no se'n preocupen de fer les coses com s'han de fer: bé; tan sols volen que la gent pense que ho fan genial.

Ja ens ho van mostrar en les anteriors restauracions a les esglésies de Crevillent, la torre renaixentista i l'església neoclàssica, una passadeta de blanc i un poc de masilla pa les grietes; a la casa del parc nou, una passada de calç i sorra groga; als Pontets, una passadeta rosseta de calç i una destrucció d'un arc musulmà; al Pont vell, una destrucció consolidada. 

Sobre aquest missatge… una anàlisi detinguda fa observar moltes descoordinacions entre acció i… acció:

"El proyecto consistirá en el acondicionamiento, reforzamiento y mejora de la ermita de San Cayetano", val. La imatge que trobeu al missatge no és ni la meiat del que hi queda en peu, l'han deixat a la pobra ermita tan demacra-se, que el tambor de la cúpula s'ha perdut en la seua gran part, dos petxines han caigut, un mur, etc. etc. Sembla que l'acondicionament que diuen és el realitzar l'ermita com a lloc de culte, el reforçament i la millora vindran de la mà amb el culte cristià amb la colocació de ciris, flors, bancs i un senyor vestit en toga al qui li diuen 'cura'.

…"y unos honorarios técnicos del arquitecto Juan Mª Boix de 10.508 euros". No anem a ficar-nos en lo que cobra l'home este, però si en la seua feina anterior, aquest és el responsable de totes les restauracions que vos he comentat ans, a més de tot el projecte d'urbanització de la rambla, dels diferents parcs del poble (esceptuant el nou i el vell), del calvari… un geni vamos. Imagineu si és tan geni que se l'adjudiquen sempre les comandes a dit i, a més, li furta la feina als restauradors de vitat. Li diuen de fer un projecte de restauració i consolidació quan en veritat, és un simple arquitecte que de segur no te ni la més menor idea dels nivells de polaryd mesclat en pigment que són necessaris per a que l'argamassa consolidant siga reversiva i no erosiva als materials antics…

El que deia, mireu quin gran home del renaixement, quin geni, quin humanista! que treballa arreu de la localitat per transformar-la en el marbre que el seu distinguit Cèsar va dir que seria aquest poble de pedra… arquitecte, restaurador, urbanista, el da Vinci del XXI…

"En octubre del próximo año tendrá que estar terminada la obra de rehabilitación de la ermita de San Cayetano y certificada su ejecución ante el organismo provincial para recibir la subvención." Esta ultima part és la més curiosa; en octubre de l'any que ve, les obres TENEN que estar acabades, que sinó se quearan sinse la subvenció de la diputació… i que significa axò? dos cosetes quasi sinse importància: que tindran que posà peles de les arques monocipals (que per cert diuen, estan que rebenten de plenes) i 2! siga com siga TÉ que estar acabat, té igual si s'acomença en setembre de l'any que ve com si s'acomença demà, el cas és que acabat, estarà, i lo millor de tot: el resultat serà el desitjat per tothom, és a dir, una església del segle XVIII totalment recreada en una autèntica església del segle XXI, fenomenal! gràcies de nou, oh! gran cèsar, per esta nova aportació personal al patrimoni crevillentí.

Una coseta més, la subhasta se l'adjudicarà l'empresa més barata que existisca i, per consiguient, la de pitjor qualitat, materials, treball, personal, assistència, seguritat social, i un interminable, etc. etc. també podríem avisar al manolo i al benito, pot ser hu fan millor i tot, o al pepe gotera i a l'otilio. Per posar, si volem guanya-mos unes peletes, poem anar tota la colla en un pall de saquets d'algep a vore si mos hu donen a mosatros, qui sap??

En fi, com a comentari personal (tot lo de ans ha estat escrit per l'esperit maligne) i ara em pose seriós, m'agraria dir que vist el lloc idílic on s'hi troba aquest paratge i, endins d'ell l'antiga ermita de sant gaitano, on es pot vore tot el barranc i el baix segura al fons i al nord els pics del picatxo i el sant juri (amb la seua parella d'àguiles inclosa); vist la situació en que es troba aquesta arquitectura, amb unes ruïnes tan consolidades; vist el camí d'accés al paratge; vist la contaminació acústica que ocasionarà la 'restauració" i, sobretot, vist el resultat final que es proposen (una església de culte com una altra), com a criteri individual, afirmaré tallantment que la millor solució per a la restauració del monument és la tècnica a cavall entre la no-intervenció proposada per Morris i la consolidació de la ruina a través de materials no destructius als ja existents creant, així, un ambient místic i d'esperit romanticista emitint unes emanacions místiques creades per la ruina fusionada amb la naturalesa que cap església totalment reformada podrà adquirir exteriorment. 

Com a matís, afegiré amb la reconstrucció de l'ermita, es descontextualitzarà per complet el monument en sí i recrearà un moment passat que no té cap conexió amb la realitat social del segle XXI.

[@more@]

1 comentari